Monisme

El monisme és una de les principals teories sobre la relació entre la ment i la matèria,^[1] i comprèn totes aquelles postures filosòfiques que sostenen que l'univers, i per extensió l'ésser humà, està constituït per un sol arque o substància primària anterior a les seves parts.^[2] Hi ha molts monismes, que comparteixen l'atribució de la unitat, però es diferencien en a què atribueixen la unitat i com la compten, i són correlatius amb els pluralismes i els nihilismes.^[3] Així, segons els monismes materialistes, tot es redueix, en última instància, a matèria, mentre que per als espiritualistes o per a l'idealisme (especialment, l'idealisme hegelià), aquest principi únic seria l'esperit.

Una de les contribucions monistes més conegudes a la metafísica va ser elaborada per Leibniz i és la seva teoria de les "mònades",^[4] tal com la va exposar en la Monadologia. Les mònades són en l'àmbit metafísic el que els àtoms són en l'àmbit físic/fenomènic; les mònades són els elements últims conformadors de l'Univers. Són "formes substancials de l'ésser", amb les propietats següents: són eternes, indescomponibles, individuals, subjectes a les seves pròpies lleis, no interactives, i cada una és un reflex de tot l'univers en la seva harmonia preestablerta.

A tall d'exemple de la teoria monista, citem també els antics filòsofs hindús; per a ells, l'observat pels sentits i les relacions de causalitat quotidianes són una il·lusió, de manera que només hi ha una realitat: braman.^[a] Assimilat a Occident al concepte de "Déu", aquest és la causa primera que explica la resta de l'Univers. Per als filòsofs monistes materialistes contemporanis, la matèria formada en el big bang va donar lloc a l'univers i només aquesta matèria explica la realitat.

Dos dels monismes més importants històricament foren el monisme de l'existència i el monisme de prioritat. El monisme de l'existència apunta a objectes concrets i compta per fitxes. Aquesta és la doctrina segons la qual existeix exactament un testimoni d'objecte concret. El monisme prioritari també s'adreça a objectes concrets, però compta amb fitxes bàsiques. Aquesta és la doctrina que exactament un símbol d'objecte concret és bàsic, i és equivalent a la doctrina clàssica (adequades).

Alguns pensadors monistes són:

• Tales de Milet^[5]
• Anaximandre de Milet
• Anaxímenes
• Pitàgores
• Heràclit d'Efes
• Xenòfanes de Colofó
• Parmènides
• Spinoza
• Leibniz
• Hume^[6]
• Hegel

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.